Premi Ramon Llull 2008. Prix Ulysse a la priemera novel.la i finalista als Prix Méditerranée étranger 2009. Traduida a deu llengües.

L’últim patriarca és la història d’una rebel·lió personal contra un ordre establert des de fa milers d’anys. També és una mirada lúcida sobre les víctimes i els botxins que en són partícips.

Mimoun i la seva filla neixen per complir el paper que el patriarcat els ha assignat, però uns canvis en les circumstàncies que els envolten seran decisius per propiciar el capgirament de l’ordre de les coses.

Aquesta és una història familiar, una història on les contradiccions internes dels personatges afloren per marcar unes relacions fetes de desencontres. Una història definida pel trencament que suposa la separació.

La filla de Mimoun Driouch narra la seva vida des que ell neix fins que ella està a punt de començar la universitat. Ella vol entendre què ha fet del seu pare el tipus de persona que és, quines circumstàncies l’han convertit en una figura autoritària i dèspota, al mateix temps que inicia diversos intents per desfer-se del pes que té en la seva vida.

A partir d’un magistral i intencionat ús dels recursos propis de la tradició oral, l’escriptora Najat El Hachmi construeix una faula moderna que inclou moments de gran tendresa i moments d’un brutal dramatisme, tot amanit amb un sentit de l’humor que ratlla la corrosió. El resultat és un tipus de novel.la que, tant pels conflictes tractats com per la forma literària d’abordar-los, fins ara ha estat inèdit en la literatura catalana.

“Jo era la seva preferida, la  nineta dels seus ulls, era a mi que estimava més que a ningú del món, més i tot que a la mare, més i tot que als germans més grans, més i tot que a les dones que havia tingut abans de venir nosaltres. No era un amor còmode, però em permetia d’anar a tot arreu amb ell. Un marge de llibertat que no solen tenir les dones i de què jo gaudia sense precedents en la successió de patriarcats.”

“Una història, L’últim patriarca, que barreja amb talent drama i comèdia, serietat i humor.”

Pierre-Robert Leclercq, Le Monde